No ha plogut en el desert, com no ho va fer la tardor passada. Però Gbenaha Fadel, de 24 anys, arronsa les espatlles. "Per molt que estigui seca, és la nostra terra. M'agrada. Em sento al meu país. I algun dia arribarà la pluja ", diu. Viu amb els seus pares, germana i nebots en una haima enmig del no-res. Tenen un sac d'aigua subministrat per organitzacions humanitàries, un ramat de cabres i alguns camells. Poc més.

La vida nòmada és dura, però la família la prefereix a l'amuntegament dels camps de Tindouf, a Algèria, on uns 170.000 sahrauís viuen refugiats des que el 1975 el Marroc va envair la província espanyola nombre 53. El pedregar polsegós on viu Gbenaha és el més semblant que tenen els sahrauís a una terra pròpia. En diuen "Sàhara Alliberat" i és la franja que va quedar sota administració de l'ONU el 1991 quan el Marroc i el Front Polisario van acordar un alto el foc després de 15 anys de guerra. La resta -el 70%, que inclou tota la costa, amb la seva pesca, i les mines de fosfats- ho controla Rabat.

"Necessitem moltes coses. Però sobretot el que necessitem és tornar a la nostra terra, perquè la tenim. I és rica en recursos. És trist haver de viure aquesta vida comparat amb la qual podríem haver tingut o la que van tenir els nostres pares ", diu Gbenaha amb un castellà amb accent basc que va aprendre estudiant a Bilbao," per poder aportar alguna cosa el dia que recuperem la nostra terra ", explica .

Entre Gbenaha i la seva terra promesa es creua el mur marroquí. No acapara titulars com el mur de Trump, encara que amb els seus 2.700 km és la barrera defensiva més llarga del món després de la Gran Muralla xinesa. És més gruixuda del que aparenta. És perillós acostar-se a menys de tres quilòmetres perquè el terreny està minat: es calcula que hi ha nou milions d'artefactes.

"Segueixin el camí trepitjat i observin el terreny. Les mines no solen estar en monticles sinó en zones baixes on un pot ajupir-se per atacar ", instrueix un escorta de l'Agència de Protecció Sahrauí en una visita amb periodistes estrangers. Al lluny, en un lloc militar sobre el mur, es mou una taca negra. És el soldat marroquí que vigila el grup de la banda sahrauí. Tots s'observen.

No hi ha guerra des de 1991 però tampoc es pot dir que hi hagi pau. Sota l'ombra de el mur, els sahrauís veuen passar els anys sense que res es mogui. El 1991 els van prometre un referèndum d'independència que Rabat bloqueja, amb el suport incondicional de França, EUA i també Espanya, tot i que sobre el paper és encara la potència administradora.

"El Marroc és un gran corruptor. No sap tenir una política d'acords i negociació, sinó només corrompre i fer xantatge, i coneix a la perfecció la mentalitat dels europeus. Amenaça de deixar passar les drogues, amb la immigració, amb el terrorisme i aconsegueix que tots facin el que vol", llança Omar Mansur, membre de la cúpula del Front Polisario.

El conflicte a Catalunya allunya encara més la possibilitat de veure a Espanya defensant el referèndum, tot i que els sahrauís subratllen que són casos diferents i que, de totes maneres, fa anys que Madrid es desentén. "El Govern espanyol no ha sabut complir el seu deure amb el Sàhara Occidental ni reaccionar a el xantatge del Marroc", diu Mansur.

Els sahrauís acusen Rabat de congelar el conflicte perquè la situació de facto -la ocupació- es solidifiqui en una situació de iure. "El Marroc creu que si manté l'status quo i bloqueja tota solució, amb el temps destruirà el Polisario. Que la joventut perdrà les ganes de lluitar. És un càlcul ximple que ja van cometre el 1975 i demostra que coneixen molt malament als sahrauís. Els nostres joves aprofiten les oportunitats i van fora a estudiar i treballar, però després tornen. No abandonen la lluita", sosté Mansur.

Són les generacions nascudes al territori ocupat o Tindouf les que pressionen a l'adreça del Polisario. "Aquí no hi ha res, només desert. No hi ha cap futur. Seguirem igual anys i anys a menys que anem a la guerra ", diu Najma, nascuda en els camps de refugiats de Tinduf i resident a Espanya.

En els últims anys les condicions en els camps (ja són sis) ha millorat, amb cases de tova que substitueixen les haimes, línia elèctrica i cisternes d'aigua. Però és també una evidència que la situació s'eternitza. Els camps fa molt que van deixar de ser provisionals.

La tornada a les armes ha estat el gran tema de el XV Congrés de el Front Polisario la setmana passada a Tifariti. La declaració final adverteix que els sahrauís revisaran la seva participació en el procés de pau i exigeix ​​a l'ONU que designi un enviat especial, després de la renúncia al maig de l'expresident alemany Horst Köhler.

En una entrevista amb La Vanguardia i altres mitjans espanyols, el secretari general del Polisario, Brahim Gali, no respon si és partidari de reprendre les armes. "El poble sahrauí està a el límit de la seva paciència. No està cansat de la resistència, sinó d'una comunitat internacional que no compleix els seus compromisos i es burla de la nostra paciència. Hem cooperat amb l'ONU tots aquests anys per aconseguir una solució justa, definitiva i pacífica. Però no seguirem igual. Si l'ONU no canvia d'actitud, ens empenyerà a triar altres mitjans que fins ara hem evitat ".

Gali és un veterà líder militar del Polisario i pertany a la branca dura, dels que el 1991 van considerar un error l'alto el foc. Ara, però, es nega a comentar la seva posició de llavors: "No és just jutjar el que va passar fa 28 anys amb els ulls d'avui", rasa.

Omar Mansur, membre de l'equip que va negociar la treva, sí que admet que van pecar d'innocents. "Érem joves i crèiem fermament en el dret internacional, crèiem que l'ONU no es comprometria a res que no pogués complir. Ens van dir que en sis mesos votaríem. Es veia molt bonic i la nostra il·lusió era molt gran ", recorda Mansur. Avui ho veu diferent: "Si no hi ha possibilitat de solució política no pot ser una altra que militar".

"Encara que espero que tot es solucioni sense anar a la guerra, faré el que digui el Polisario", afirma Salah Lebsir, de 28 anys, activista arribat del Sàhara ocupat pel Congrés. Al juny va sortir d'una presó marroquina després de complir una condemna de quatre anys per participar en manifestacions.

Fa anys que el Polisario agita el fantasma de la guerra però fins ara semblava més un discurs per satisfer les bases que una amenaça creïble. En un conflicte obert, els sahrauís, amb la seva pobra armament i sense aviació, tindrien les de perdre. Però ells asseguren que no van de farol i que poden infligir molt de mal amb la mateixa estratègia de guerra de guerrilles que van usar en 1975-91 i que va acabar amb Mauritània rendida i el Marroc acatant la mediació de l'ONU.

"Les guerres no es guanyen amb material sinó amb homes amb convicció. Si l'exèrcit marroquí fos tan fort no necessitaria amagar-se darrere d'un mur. Són nois arribats de tot el Marroc que no saben què fan aquí ", afirma Mansur.

Magli Mohamed Chej, que va fundar la primera escola militar femenina en la guerra, tampoc tem el xoc: "Tothom té por a morir. Nosaltres i els marroquins. La diferència és que nosaltres lluitem per una causa justa, mentre que ells lluiten per una terra que no els pertany ". Als seus 67 anys, es declara a punt per combatre. "Si moro, moriré feliç perquè moriré amb dignitat", diu.

Les noves generacions, sovint formades a l'estranger -Cuba i Espanya, sobretot-, pressionen per a un relleu a la cúpula de el moviment, copada per la vella guàrdia. Han aconseguit que sis joves entrin en l'òrgan directiu de 29 membres, però no és fàcil moure les estructures.

Marroc acusa el Polisario de tenir oprimida a la població i perseguir els dissidents. Ironies a banda que sigui Rabat qui ho critiqui, la veritat és que la República Àrab Sahrauí Democràtica és un sistema de partit únic, tot i que al Congrés de Tifariti participin 2.335 delegats dels camps, el territori ocupat i l'exili, en una simulació de democràcia participativa. Els dirigents argumenten que d'aquí a el moviment s'integren totes les tendències -esquerra i dreta, laics i islamistes-, que la democràcia arribarà amb la independència i l'únic interessat en que sorgeixin més partits és el Marroc. "La nostra força està en la unió. No ens convé entrar en lluites de partits, ja hem vist el mal que els ha anat als palestins ", defensa Mansur.

El Polisario també ha de fer front als cants de sirena de l'gihadisme, que s'expandeix al Sàhara des de la caiguda en el caos de Líbia i Mali, i vol pescar en el calador de la frustrada joventut sahrauí. Precisament l'Estat Islàmic del Gran Sàhara està liderat per Adnan Abu Walid al Sahrauí, nascut a Aaiun i que va estar al Polisario abans de passar-se a la gihad. "Un noi reclutat pels serveis secrets marroquins en els territoris ocupats per tacar el Polisario", segons Mansur. Ha irritat molt que el Govern espanyol emetés fa unes setmanes un avís terrorista als campaments de Tindouf, el que va espantar a molts espanyols. Segons els sahrauís, Madrid es va deixar manipular per Rabat.

Una altra qüestió que inquieta al Polisario és Alger. La caiguda de el règim de Buteflika, el seu gran valedor durant tots aquests anys, llança una ombra d'incertesa, sobretot quan algunes veus a Algèria comencen a defensar que ja és hora de passar pàgina i apropar-se a Marroc.

Des del llindar de la haima, Gbenaha s'acomiada amb el seu accent basc: "Que torneu quan siguem lliures!". El sol brilla al cel sense núvols. Tampoc avui arribarà la pluja al Sàhara.

Article publicat a La Vanguardia el 29/12/2019 "La guerra tienta a los saharuís" (Gemma Saura)

Foto Sáhara Libre "Cierra el XV Congreso del Frente Polisario"